Joan Guasp ens proposa un viatge un tant més divertit, absurd, però tan enigmàtic i, en ocasions, crític amb la realitat més immediata com el mateix Fellini d’E la nave va. El passatge i la tripulació del seu vaixell també passen per moments eufòrics, com el de la partida, inquietants, com el de l’arribada dels dofins, o de pànic, com el de la caiguda de les xemeneies bessones, referència aquesta a esdeveniments històrics tractats amb un magnífic distanciament i una gran dosi d’humor, on es reconeix el Guasp àcid i crític, compromès amb la seua societat...

(Del “Pròleg” de Francesc López per la versió publicada de l’obra a càrrec de Bròsquil Ed.)