Víctor i Berta, viatjant cadascun pel seu compte, es troben en un país llunyà durant l’ascensió de la muntanya on hi ha “les fonts de l’eterna joventut”. Pel camí, coneixen el jove nadiu Tarquei, que també es dirigeix cap a les “fonts de Iambu”. Per a ell, però, es tracta de complir un deure religiós, una mena d’iniciació. Tarquei s’ofereix a fer-los de guia. En l’obra veiem només l’últim dia d’aquesta caminada, físicament i psíquicament esgotadora, l’últim dia i l’última nit... El fet de sentir-se “estranys” els porta, a tots tres, a marcar territori, a barallar-se en defensa d’ells mateixos, a agredir...

Les veus de Iambu ens parla del xoc entre dues cultures, però no ens ofereix una tesi general ni solucions ràpides en un moment en què ja és habitual exposar els conflictes culturals només pel fet de la diferència. L’autor ens mostra els encontres i desencontres entre tres persones amb les seves contradiccions, amb les seves ànsies i pors, amb la seva agressivitat i la seva incapacitat de comunicar-se. Els conflictes que sorgeixen no apunten només a la diferència entre cultures, més aviat ens assenyalen a nosaltres mateixos.